De qualsevol lloc de la nostra vall, es divisa una torre esvelta entre les cases. Si t’apropes i entres al poble veuràs que aquesta torre és un campanar renaixentista en trànsit cap al Barroc, que juntament amb el Portal i la porxada de la plaça del Mercadal, formen un conjunt arquitectònic estimat per nosaltres i admirat pels altres. Entre carrers i carrerons, places i placetes, dins d’un ordre en desordre, que això és el nostre poble, s’aixeca aquesta joia del Barroc, sense estar recarregat, d’una austeritat solemne, tot ell magnífic, preciós, amb poques floritures, que no les necessita, com una noia jove en els seus millors anys. La seva altura ronda els 50 metres i és comparable als campanars de Valls i Reus, més coneguts per estar ubicats en ciutats més importants. El nostre campanar no li sobre res, ni li falta res, és així de correcte, per no dir perfecte.
Al nostre poble els carrers són estrets i la majoria són pujades i baixades, les cases s’abriguen del vent i el sol de l’estiu, amb arcs de pedre o adob, que nosaltres hem maltractat o tapiat, però encara podem admirar el que ha quedat que no és poc. Entre els arcs de pedra de les portalades més velles i boniques que es conserven tenim els de la casa Batllet i cal Brodo (Cal Fernando), que tenen les seves dovelles molt allargades. A les cases d’Alforja dominen les arcades renaixentistes, que van des de l’arc de mig punt a l’arc rebaixat, com la casa Botó (avui Casal dels Avis), casa de Les Monges (avui Casa de Cultura ), cal Notari (avui cal Viñas ), sense deixar-nos la casa Aleu (Casal Panoquial). També mereixen especial atenció dues portalades, ben treballades, d’estil Barroc i amb dates antigues, que fan pensar, em refereixo a casa Manrró i casa Júlia (avui casa Queralt). I posats a parlar d’arcades, hem d’anomenar la del Portal, antiga entrada pıincipal de la vila, lloc que pintors i dibuixants l’han irmnortalitzat en les seves teles per la posteritat. I que hem de dir de la plaça del Mercadal, on tenim arcades de pedra roja, llàstima que es perd l’armonia per culpa d’un porxo de pedra calcàrea i de forma ogíval, que fa una cinquantena d’anys el va fer l’Ajuntament quant va reparar la façana principal.
Com fou possible construir tant, amb els pocs mitjans de que disposaven per a realitzar aquestes costoses obres?
Aquestes cases pairals i el campanar, l’església parroquial són una mostra de la riquesa arquitectònica de finals del segle XVIII, quan Alforja va tenir l’embrenzida econòmica per poder-les construir. Les dates que consten en els dintells, es feren a la nostra l’època daurada. I hom es pregunta, com fou possible construir tant, amb els pocs mitjans de que disposaven per a realitzar aquestes costoses obres. Al no disposar de dates històriques poc podem aclarir, només amb la llògica del sentit comú i posant una mica d’intuició de la nostra part, podrem tenir una visió de com es va fer. A mitjans del segle XVIII, Alforja tenia més de dos mil habitants i Reus en tenia cinc mil, aleshores Alforja era la porta del Priorat, i el personal d’aquesta comarca transportaven amb animals de carga, els seus vins i fruits, fins el Portal d’Alforja. Des d’aquí es traslladaven les mercaderies amb carros a Reus o al mateix port de Tarragona, passant per la Riera d’Alfoıja que era l’únic camí transitable en aquella època. Si a aquest comerç comarcal l’hi afegim la nostra riquesa, mineral i agrícola, que era molt important, pensem que les plantacions de vinya arribaven fins dalt el cim de les nostres muntanyes i que dintre el poble hi havia diverses destileries víniques, entendrem com els nostres avant-passats varen poder fer aquestes importants obres arquitectòniques.
Que va passar perquè tot això s’acabés?
En primer lloc les vinyes agafaren el mal de la sendra i més tard la plaga de la filoxera, això: provoca una gran crisi agrícola. Un altre factor molt» important fou la construcció a mitjans del segle XIX de la carretera per enllaçar Reus amb les comarques del Priorat i les Garrigues. Les mercaderies ja no paraven a Alforja, anaven des de els seus orígens directament a Reus. Els recursos miners tan importantes fins a mitjans del segle XX finalments s’agotaren. I per últim la caiguda dels preus de l’avellana van fer inviable el seu cultiu.
Des de llavors fins als nostres dies la decadència econòmica d’Alforja avança a passos accelerats sense que res sembli detenir-la. El traçat de noves carreteres com la connexió amb la Selva i l’eliminació del pas per l’interior de Les Borges del Camp no semblen apropar-nos als importants centres econòmics de Reus i Tarragona. El nostre flamant polígon Industrial ha resultat un miratge i les anunciades grans empreses no van passar d’una roda de premsa. La posterior fallida de Valira, l’abandó gradual dels cultius i el tancament i la no creació de petits negocis ens converteixen cada dia més en un poble tranquil. Massa tranquil, on solament l’encant d’unes antigues edificacions que cauen a trossos ens recorden el poder comercial que un dia va fer possible contruir-les.
David Bonet Gené
