"Aquí no hi quedarà ningú", la lluita d'Almatret contra l'extinció

Lleida“Aquí no hi quedarà ningú”. Són les paraules de la Magdalena Jové, una dona de 93 anys, filla d’Almatret, que ha vist com el seu poble està perdent la seva bufera a marxes forçades. El municipi, situat a l’extrem sud del Segrià, superava els 1.500 habitants ara fa just un segle. Eren temps en què les mines de lignit donaven feina a centenars de persones, moltes vingudes de fora de Catalunya. Camions sencers aparcaven cada matí a la plaça Major per recollir els miners. Moltes persones van venir a Almatret després de la Guerra Civil atretes també per la construcció d’una fàbrica de ciment que no es va posar mai en funcionament. Amb el tancament als anys vuitanta de les darreres empreses mineres, ja aleshores molt mecanitzades, el municipi no ha deixat d’encongir-se i ara tot just arriben als 300 habitants. L’economia d’Almatret es concentra actualment en la ramaderia (sumen més de 30.000 porcs), una agricultura de secà (olivers, ametllers i cereals) i un turisme liderat pels Tossals, un espai natural protegit per la Generalitat.

La Magdalena Jové passa cada matí pel bar la Societat, l’únic que obre en tot el poble i on es barregen diferents generacions. “Hi passo l’estona fent petar la xerrada amb les meves amigues”, explica Jové. El seu fill viu a Lleida, però diu que ve sovint al poble per ajudar-la. “El jovent ja no es vol quedar aquí a viure”, lamenta Jové, que veu com les generacions que l’han seguit han anat emigrant a la recerca de més serveis, millors oportunitats laborals i una oferta lúdica i cultural més rica.

L’escola d’Almatret va haver de tancar fa uns deu anys per la falta d’alumnes i ara els infants han de desplaçar-se cada dia fins a Maials, a onze quilòmetres del poble. Les visites al consultori mèdic no poden ser diàries i s’han de combinar amb l’atenció telefònica. Tampoc hi ha carnisseries, ni peixateries, i tot just obren una botiga de queviures i algun forn de pa. Això sí, hi ha una Penya Barcelonista que enguany celebra el seu 25è aniversari. El seu president, Josep Maria Gasull, és precisament el forner del poble, que, des de la pandèmia, obre només als matins. “Pel pa que estic venent, ja no val la pena treballar a la tarda”, lamenta. Gasull assegura que la seva principal font d’ingressos prové de les persones que venen a Almatret a estiuejar o a passar-hi els caps de setmana. De fet, una gran part dels 150 socis de la Penya són de fora.

Campanya per atreure nous veïns

“Estem patint un descens tan alarmant que difícilment li podrem donar la volta”, reconeix l’alcalde Jordi Tarragó, que durant la darrera legislatura ha concentrat gran part dels seus esforços a ampliar les ofertes de feina per atreure nouvinguts. De fet, l’Ajuntament ha practicat amb l’exemple, en adherir-se a un programa del Servei d’Ocupació de Catalunya que va portar fa cinc mesos a Almatret un jove peruà i la seva família. El contracte és per un any, però la intenció és que acabi rellevant l’agutzil del poble, a punt de jubilar-se. “M’agrada la tranquil·litat d’Almatret i que els meus dos fills visquin amb llibertat i seguretat”, diu Wilmer Chihuala, natural de Lima. Malgrat tot, el jove peruà reconeix la limitada mobilitat i la falta d’oferta lúdica. “Tot just anem al parc infantil i al bar a passar les estones”, explica Chihuala.

Malgrat la poca gent que viu a Almatret, es dona la paradoxa que fan un mercat dos cops per setmana (dimarts i dissabte), i, d’aquesta manera, es resolen possibles disputes entre els dos verdulaires que posen la parada al poble. “Venen per separat en diferents dies i així surten els dos beneficiats”, argumenta l’alcalde.

Tarragó, que es presentarà a les pròximes eleccions com a segon de la llista de la candidatura de Junts, reclama una millor coordinació de recursos entre tots els pobles dels voltants i, sobretot, més ajudes de les grans administracions.

La seva principal contrincant política és Esther Ballesté (ERC), que es presenta als comicis per quarta vegada consecutiva. “No defalliré mai”, promet Ballesté, que s’enorgulleix d’haver nascut i haver-se casat al poble. “També m’hi hauran d’enterrar”, diu de broma. Propietària amb el seu fill de diverses granges de porcs, reivindica més solucions contra el despoblament. “Encara podem capgirar aquesta situació”, defensa. Per això, demana que no només hi hagi més ofertes laborals per als nouvinguts, sinó que es creïn més oportunitats per als veïns. “Hem d’evitar que marxi més gent, i el que cal, per tant, és garantir l’aigua, reduir els impostos, donar serveis bàsics i aprofitar els beneficis dels aerogeneradors per rehabilitar cases velles i abandonades”, reclama la candidata republicana.